Camilo José Cela i la salsa maonesa

Pel seu interès reproduïm l'article de gastronomia sobre la nostra salsa maonesa publicat per Ana Vega Pérez d'Arlucea, avui 21 de març de 2025 al diari digital https://www.leonoticias.com que té una secció important de gastronomia.

Ana Vega Pérez de Arlucea/Leonoticias - L'any 1971 l'ajuntament de Maó i l'Associació de Promotors Turístics de Menorca van organitzar la primera (i única, que jo sàpiga) Setmana Internacional de la Salsa Maonesa. Farts de llegir «maionesa» amb «i» afrancesada a la carta dels restaurants o a les prestatgeries del supermercat, els menorquins havien ideat una estratègia promocional que serviria per deixar clar d'una vegada que la famosíssima emulsió d'ou i oli havia nascut a Maó i no a Mayenne. Els va sortir regular. Primer van contactar amb nombrosos fabricants per intentar convèncer-los que canviessin a les seves etiquetes la i grega per la h intercalada. Com que això no va funcionar, van idear un esdeveniment ambiciós que teòricament hauria d'haver servit d'altaveu internacional per proclamar als quatre vents la «menorquitat» de la salsa. Van convidar directors de distingides escoles d'hostaleria, editors d'importants revistes gastronòmiques, grans xefs estrangers —incloent-hi el cap de cuina de les Nacions Unides!— i, per descomptat, una llarga llista d'autoritats nacionals a més de diversos noms del món de les lletres amb un interès provat per la cuina. Es va parlar que a la cita maoneresera acudirien Josep Pla, Juan Perucho, Álvaro Cunqueiro, Camilo José Cela, Néstor Luján o Francisco Moreno, comte dels Andes i crític gastronòmic del diari ABC sota el pseudònim de «Savarin».

No va poder acudir cap d'ells i la Setmana Internacional de la Salsa Maonesa, celebrada entre el 7 i el 13 d'octubre de 1971, va quedar força deslluïda. Potser per això Cela, sentint-se en deute amb la reivindicació menorquina d'aquest unt universal, només va publicar un mes més tard —l'11 de novembre— una tribuna al diari La Vanguardia titulada «Cuina i filologia: més sobre la salsa maonesa». El futur Nobel de Literatura vivia a Mallorca des de l'any 1954 ia més sentia un viu interès personal pels assumptes del menjar, així que què millor per a ell que convertir-se en capdavanter de la gastronomia balear i, de passada, asseure càtedra presumint de profunds coneixements literaris.

¿Recorden l'article de la setmana passada sobre la confusió que va provocar un innocent poema a la historiografia maonesera? Idò resulta que Cela també havia donat moltes voltes a aquells versos atribuïts a un tal Lancelot del segle XVII. «Ja fa uns quants anys, exactament vint-i-tres, encara que durant llargues temporades ni vaig tocar ni tan sols la carpeta en què guardava les notes que anava prenent, fent-me algunes preguntes sobre la salsa maonesa», deia l'escriptor gallec. «Va ser portada a França des de Maó pel duc de Richelieu?, qui va ser Lancelot?, el poemeta Sauce Mayonnaise és de Lancelot?, qui, si no, va ser el seu autor?, en quina època van ser escrits aquests versos? Sóc home pacient i tossuda i crec que alguna cosa he esbrinat aquest respecte respecte».

El cuquet salser de don Camilo s'havia despertat el 1948 gràcies a Josep Pla i a la defensa que aquest havia fet a la revista Destino de l'origen francès de la maonesa amb «i». Tots els arguments de Pla es basaven en la suposada antiguitat del poema de Lancelot, així que Cela es va llançar a rebatre-la demostrant que el ripi de la discòrdia era de finals del XIX. Compromès amb la missió, va ampliar la seva investigació filològico-culinària amb un nou article molt més llarg que va ser publicat el 1972 a la Revista de Menorca i a Papers de Son Armadans, i fins i tot va recuperar el tema el 1998 per a ABC. Aleshores feia 50 anys que era darrere de la pista maonesil i havia trobat l'enllaç entre la presa de Menorca pels francesos el 1756 i una salsa autòctona. Segons ell, es podria provar documentalment que el duc de Richelieu, al comandament d'aquella operació militar, havia batejat la recepta amb el nom de mahonnaise simplement donant a conèixer un paper que el pudor mantenia ocult. «Als porxos de la casa d'una família menorquina, si la humitat no la va esborrar o si els ratolins no van acabar menjant-la, es guarda una carta del duc, l'home a qui agradaven tant la taula i les dones que ja octogenari i després de no haver fet fàstics mai ni a les estovalles ni al llençol, va reincidir per tercera vegada en el matrimoni; la carta anava adreçada a aquesta trasbalsa amorosa que mai falta en les millors famílies i, en el paràgraf que ens interessa, deia així: «…i per si fos possible que jo m'oblidés de vós, madame, aquesta salsa mimosa amb la qual tantes vegades vau fer feliç el meu paladar, us encarregaré de fer-me recordar-vos, i des d'aquest moment »». Cela explicava que la defensa de la virtut d'una molt llunyana avantpassada era l'única cosa que impedia que aquella carta veiés la llum, però jo els puc dir que aquesta missiva amorosa existeix i ha estat un dels rastres que avui ens permeten corroborar, alt i clar, que la maonesa és de Maó. La setmana que ve els explicaré més.