Confraria de Pescadors de Ciutadella, Premi El Iris Agricultura i Producte Local

Ciutadella sempre ha estat ciutat marinera i part de la nostra idiosincràsia és gràcies a viure damunt la mar. La nostra cultura amb la celebració de la Mare de Déu del Carme, la nostra gastronomia tan lligada als productes de la mar, fins i tot la nostra arquitectura amb exemples com la meravellosa Plaça des Peix... sempre de cara a la mar. I ara, més que mai, hem d’estar al costat dels nostres pescadors. Les poques barques de pesca que hi queden, la manca de relleu generacional, les condicions que marca la normativa europea... Entre tots hem de fer un esforç i no permetre que es perdi l’art de la pesca.
Premis El Iris 2024 – Discurs d’entrega del premi 

No és la primera vegada que la Confraria de Pescadors de Ciutadella protagonitza unes pàgines de Foodies on Menorca. Des de fa cinc anys, de fet, és un recurrent de la nostra actualitat. Tanmateix, la popularitat que açò comporta, no és, per res, alguna cosa positiva per a aquestes persones de la mar. Els pescadors, ja no només de Ciutadella, sinó de Menorca en general, i del Mediterrani si volem anar més enfora, fa anys que sembla que viuen en una gimcana constant. Sempre superant proves, per tornar-ne a trobar de noves. Sense mai poder saber el que esdevindrà l’endemà. 
Es tracta d’una de les professions més maltractada pels nous temps.
Per açò, per la lluita constant, per la no rendició, pel seu paper clau dins la història i actualitat del municipi, els Premis El Iris 2024 van voler guardonar a la Confraria de Pescadors de Ciutadella amb un dels dos premis Agricultura i Producte Local. 

Aquesta setmana hem conversat amb en Xavi Marquès, Patró Major de la Confraria. 

Com vau rebre aquest Premi El Iris Agricultura i Producte Local?
Per una banda, ho hem celebrat molt. N’estem molt contents que se’ns vulgui donar veu i presència d’aquesta manera, i més en uns temps com aquests. Però precisament per açò, per l’altra banda és una llàstima que ens donin un guardó amb motiu, en part, de la nostra lluita constant. Ens el donen pel producte local, però concretament per les reivindicacions que estem fent per aquest. I la sensació al davant d’açò, és ambigua. 

Agraïm molt el premi. Però ens estimaríem més no haver de rebre premis ni sortir a portades constantment, i poder fer feina tranquils, sense haver de reivindicar tota l’estona el mateix. Sense haver de lluitar constantment per poder seguir fent la nostra feina. Una de molt necessària per al poble ciutadellenc, i que segueix tenint una gran demanda. 

Igualment, també és veritat que, i escoltant el que es va dir a l’entrega dels Premis El Iris 2024, la complicada situació la vivim molts, no només els pescadors. Es va posar l’exemple de les revistes locals, que també ho passen malament. Tot és una lluita constant contra la globalització, i els lobbies, o grups de pressió, que, com el mateix concepte indica, pressionen perquè es facin polítiques que els beneficiïn. I açò tant afecta als pescadors com als mitjans de comunicació. Com a molts altres sectors. Ens estan menjant, a poc a poc. 

Quina diria que és la situació actual? Enguany vau haver de lluitar contra una gran restricció europea, i vau aconseguir una mica de cosa...
No sabem ben bé com ho duim, sincerament.
De moment sabem quan hem començat, però no sabem ni quan acabarem, ni com. Si ens ofegarem pel camí o no. 
És molt trist, en termes generals. Perquè anam al dia. I sí, ja sabem que diuen ‘qui dia passa, any empeny’, però noltros volem fer feina més tranquils, no volem empènyer més... 
Ara mateix hi ha gamba per pescar, però tenim un límit de quilos. Tot i que la pesquera estigui en bones condicions, i ens permeti pescar més. Per què és així? No ho sabem. La demanda no baixa, i l’oferta que els podem dur, cada dia és menor. 

Per altra banda, també s’ha fet un nou tipus de repartiment, que té en compte els resultats dels anys anteriors de l’empresa. I tot i que no tothom pot estar sempre content, la veritat és que hi ha maneres de fer les coses... Ara, per exemple, a Maó hi ha una barca, que fa més de quaranta anys que està en funcionament. Però aquests darrers anys no han sigut bons per ells, per diversos problemes personals, i els resultats han caigut. I enguany que tornaven a aixecar cap, s’han trobat amb què el seu límit de gamba és molt baix, perquè s’han basat en els resultats dels tres anys anteriors, que és quan estaven passant per un mal moment. I no fan cap excepció. Ostres, es tracta d’una empresa que fa quatre dècades que fa feina, té un històric, justament s’han de basar en els dos anys en què no han estat bé? No ens sembla just. I com dic, cada empresa, cada barca, és diferent. S’han de poder tenir en consideració aquestes coses. Que almenys estudiïn, revisin el cas. 

A més, ara, a partir de dia 1 de maig hem de canviar les xarxes per poder seguir pescant. Unes que se suposa que ens pagaran, però que de moment ja hem hagut de comprar noltros. Amb una malla gran que no sabem si la gamba quedarà dins o sortirà nedant. S’haurà de veure.

No sé, es fan unes coses... que a vegades ens dona la sensació que volen que ens ofeguem i prou. Ja anam a fer feina amb desgana. Quan mig aclarim una cosa, n’apareix una de nova. Sembla que ens posen a prova, a veure quanta estona seguim aguantant...

Com he dit sempre, noltros estem d’acord a adaptar-nos, en cuidar el medi ambient i les espècies. Però el que no pot ser és que jo surti a pescar per anar a fer una volta, i no pugui agafar res. És ridícul. 

I açò l’únic que fa és que l’ofici estigui morint-se. Qui emprendrà un negoci nou com a pescador si no sap si la setmana que ve podrà pescar? Qui farà una inversió tan gran quan no té cap certesa ni seguretat? 

Llavors, després de totes les mesures, no heu notat cap millora?
Pel que fa a les pesqueres sí, segurament sí. 
Però les restriccions segueixen augmentant. Quan al principi no ho van dir així. I arriba un punt que no entenem molt bé per què ho fan. Sembla que en lloc de fer ciència, que és el que afirmen, i voler ajudar les espècies, el que fan és política. I prou. 

Necessitam que ens ajudin, que ens recolzin, que els qui poden, vagin a Europa i lluitin per noltros. Que els facin veure que estan ofegant un ofici, que els pobles no podrem aguantar gaire més així. 

Per açò estem molt contents d’haver rebut aquest Premi El Iris, perquè potser així és més fàcil que els polítics vegin la importància de lluitar, d’ajudar-nos, i que s’adonin que la gent vol producte local, i anant cap aquí, els estem privant d’aquest.