El crit del Mediterrani: pescadors, peixateries i restaurants, al límit

Foodies on Menorca/C.M. - Tot i l’acord assolit fa només uns dies pels ministres de Pesca de la Unió Europea (UE) per esmorteir la retallada a l’arrossegament al Mediterrani enfront de la proposta inicial de la Comissió Europea (CE), que volia reduir en un 79% els dies de pesca, el veredicte de la gent de la mar és unànim: és gairebé impossible, a la pràctica, feinejar els mateixos dies que fins ara. Els pescadors de róssec estan decebuts. L’acord, que partia d’una proposta de 27 dies de pesca, es traduirà a la pràctica, n’estan convençuts, en menys captures i menys guanys i en la impossibilitat que les barques de bou puguin fer front a les inversions necessàries per mantenir la sostenibilitat de la seva activitat.

La realitat de tot plegat és que la decisió de la UE -que preten garantir un equilibri entre les consideracions socials, econòmiques i ambientals- no convenç ni els pescadors, ni les peixateries ni els restauradors. Per sobre del triomfalisme exhibit pel Ministeri espanyol, des de dintre es continua veient que el futur de centenars de famílies que depenen, directament i indirectament d’aquesta activitat econòmica, segueix penjant d’un fil.

Els canvis impulsats per Brussel·les, que pretenen protegir els ecosistemes marins, semblen oblidar un punt clau: sense el sector pesquer, no només es perden llocs de treball, sinó que es posen en perill també tradicions ancestrals i productes únics que formen part dels símbols més autèntics de la identitat cultural de pobles del Mediterrani com Menorca.

La realitat és clara: la decisió de la UE -que preten garantir un equilibri entre les consideracions socials, econòmiques i ambientals- no convenç ni els pescadors, ni les peixateries ni els restauradors

Què passarà amb la gamba fresca, el lluç acabat de pescar, el calamar o el pop que donen vida als mercats i als plats de tant restaurants? Si la decisió de la UE segueix endavant, aviat podrien desaparèixer o començar a faltar a les cartes de molts establiments. Les peixateries, per la seva banda, es podrien veure abocades a veure reduïda encara més l’oferta de producte fresc.

Bep Caules, armador de la barca de bou Rosa Santa I i propietari del Cafè Balear, és clar: “L’acord de la UE és totalment inviable per a les barques d’arrossegament del Mediterrani Occidental. No podem partir de 27 dies i anar afegint dies de pesca a partir d’un seguit de mesures compensatòries per danyar el menys possible el medi ambient. Per molt que una barca pugui incrementar l’assignació dels seus dies de pesca a partir d’aquestes mesures, seguim sense poder feinejar prou dies a l’any. No pot ser que sumant aquestes mesures de compensació ens quedem, en el millors dels casos, en quatre mesos i quatre mesos i mig de feina a l’any. De sortida, tenim 27,3 dies concedits, i a partir d’aquí podem anar afegint dies feiners a mida que anem aplicant aquestes mesures de sostenibilitat, però ni tan sols açò està clar, ara mateix. Hi ha una confusió total. Però ja us puc dir que en el més optimista dels casos ens quedem en quatre mesos o quatre mesos i mig de feina”.

Què passarà amb la gamba fresca, el lluç acabat de pescar, el calamar o el pop que donen vida als mercats i als plats de tant restaurants? Si la decisió de la UE segueix endavant, aviat podrien desaparèixer o començar a faltar a les cartes de molts establiments

Caules, que s’ha reunit aquesta setmana amb la resta d’armadors de barques de bou de Ciutadella -Joan Coll, de La Valldemossa, i Xavier Marquès, de la barca Vicenta- qualifica la situació d’insostenible. “La meva postura, i així ho he transmès a la reunió, és que ens hem de plantar perquè crec que la proposta de la UE és econòmicament inviable. Hem de trobar l’equilibri entre la sostenibilitat mediambiental i la supervivència o sostenibilitat econòmica. Si no és així, un dels dos peus de la balança es romp”. El propietari de la Rosa Santa I explica que “avui divendres amarram la barca, fem una parada tècnica per donar descans al personal i quedam a l’espera del que passi. Ara mateix no sabem quants dies de pesca feiners tindrem a partir del primer de gener”.

Bep Caules: “La meva postura, ja ho he transmès als altres armadors, és que ens hem de plantar. La proposta de la Unió Europea és del tot inviable”

Restaurants

El propietari del conegut Cafè Balear creu que la mesura de retallar els dies de pesca de les barques de bou acabarà passant factura també als restaurants que, com el seu, han fet del producte fresc la seva principal senya d’identitat. “Quan fa gairebé trenta anys vaig comprar la barca de bou, ho vaig fer pensant a tenir producte de primera mà i quilòmetre zero al moment. Quin dubte hi ha que tot això em pot rompre els esquemes. L’única solució és que ens deixin pescar una mica més del que diu la proposta perquè ens surtin els nombres i puguem mantenir la barca. Però ens hem d’asseure i fer aquests nombres, perquè no hi ha ningú que fent feina tres o quatre mesos a l’any pugui guanyar prou per a pagar les despeses i el personal. A tot això cal afegir la inseguretat a la qual ens enfrontam. Perquè, quan pesquem? Jo ja us puc dir que faré tot el que sigui possible perquè la barca continuï pescant i poder tenir com ara el producte de primera mà per al restaurant durant cinc o sis mesos a l’any. Però no hi ha cap dubte que la mesura afecta molts llocs de feina i moltes persones, a més d’afectar una cultura i unes tradicions, si m’ho permeteu, que per a nosaltres són molt importants”. 

Caules recorda que “de cada vegada, de fet, hi ha menys restaurants que ofereixen peix fresc a les seves cartes; primer, perquè no en troben, i, en segon lloc, perquè el que ve de fora, tot i que també pot ser fresc, és molt car, o bé arriba amb unes condicions no tan bones com el peix fresc d’aquí”.

El president de l’Associació de Restauradors de CAEB-Menorca, José Bosch, afirma que la proposta d’Europa “perjudica l’oferta dels restaurants que ofereixen peix fresc”. “Allò que no és possible -assegura- és que el peix desaparegui del producte local. Ja hem dit als pescadors que passi el que passi, tenen tot el nostre suport. I no només dels restauradors, sinó també de l’Associació d’Escriptors i Periodistes Gastronòmics i de l’associació Fra Roger. No pot ser que ens omplim la boca de producte local i que després no puguem sortir a pescar. És una contradicció que l’Administració fomenti, per un costat, el consum de quilòmetre zero, mentre que per l’altre es mostri inoperant per evitar la destrucció del sector, i més encara quan Menorca és un exemple de bones pràctiques”.

Un sector sencer, condemnat a l’extinció? El temps en tindrà la darrera paraula. Hi ha en joc quelcom que és molt més que una activitat econòmica: una forma de vida i un llegat que es transmet, cada com amb més dificultats, de generació en generació.

Un crit d’auxili

El clam és clar: cal trobar un equilibri entre la protecció del medi ambient i la supervivència del sector pesquer. La sostenibilitat és una prioritat, però les polítiques han de ser realistes i justes, i això és tot just, ara mateix, el que no es té gens clar.

Les veus d’aquells que viuen de la mar inclouen també els peixaters. Carmen Sánchez, és la propietaria de la Peixateria Sa Llotja, al Mercat del Peix de Maó, on actualment subsisteixen només tres parades. El peix que ven -el negoci funciona des de fa devers mig segle- prové de dues barques de bou de Maó i una de Ciutadella. “Si Europa redueix el nombre de dies de pesca a les barques d’arrossegament, una part de la gent quedarà al carrer. La proposta de la UE no és factible es miri com es miri. No es pot sobreviure treballant dos o tres mesos a l’any. Al sector, ens han fet la guitza”.

Sánchez veu la realitat molt clara: “Si les barques no surten a pescar, no tindrem gambes, ni pops, ni cap-rojos, ni mare de lluç, ni calamar... Res”.

La peixatera explica que “abans la pesca era una activitat que passava de pares a fills. Això ja no és així. Avui, els armadors contracten treballadors. Si no hi ha feina, hauran de canviar d’ocupació. Jo mateixa fa vint anys que estic aquí. Si la feina desapareix, hauré de tornar al que feia al principi. De feina, n’hem de fer tots”. 

Raquel Santiago, de Pescados Raquel, dirigeix des de fa tres mesos la peixateria de la Cooperativa San Crispín d’Alaior, explica que la mesura d’Europa és dura perquè “la gent està acostumada al peix d’aquí. El peix que ve de fora, com la daurada i el llobarro, representa una mínima part de les vendes. El 80% del peix que tinc a la parada prové de les barques d’aquí: pirulí, mòllera, gamba, lluç, morralla, calamar de róssec”. Santiago creu que l’aplicació de les restriccions europees es traduiria en una davallada directa de les vendes. “La situació ens obligaria a dependre del peix de fora, on no hi ha la varietat de peixos que hi ha aquí. El gató, la mòllera, el pirulí..., són moltes les espècies que només s’agafen aquí.  Les barques arriben el capvespre i jo, al matí, ja el tinc a la parada. Més fresc, impossible. I tot açò, el consumidor ho nota. Aquí hi ha molta demanda de gamba, i la gamba que tenim aquí no la trobes aumón”.

La peixatera no entén que la mesura s’apliqui igual a uns territoris que als altres: “Menorca no és Mallorca, ni Barcelona. Aquí hi ha quatre barques comptades. A Mallorca, n’hi ha moltes més. Estic molt d’acord amb la idea de preservar el medi ambient, però no podem comparar Menorca amb Mallorca. A Mallorca, hi ha molt més peix a les peixateries. Jo tot el que tinc aquí cada dia es ven”.

Per a Catina Coll, de la peixateria de Sant Lluís, aplicar els acords de la Unió Europea “vol dir que si les barques de bou no poden pescar no hi haurà gamba, ni calamar, ni lluç, ni pelaia... Hauràs de tirar, vulguis o no, de peix de la Península. Esper que ho aturin o serà la mort de tota la gent que treballa al sector”. 

El crit d’alarma de Joan Coll, patró, xarxer, venedor i armador de la barca La Valldemossa, encara resulta més esfereïdor. “A Europa encara han estat aquest mateix dimarts amb reunions, però tot és una farsa. No en tenc dubte que moltes empreses tancaran, possiblement la meva sigui una d’elles. Les empreses que ens dediquem a açò no som viables amb només 100 dies de pesca. Tot és una roda: jo tinc gent que ha començat amb mi amb 23 ó 25 anys i que l’any que ve només faran cinc mesos de feina, si és que les coses van molt bé. I com podem afrontar un any així? Molts d’aquests al·lots es fan la pregunta de si voldran tornar a venir a fer feina quan tornem al varador. I és ben normal. Passejar una safata de cambrer els sortirà més econòmic que passar tretze hores de feina diàries, que és el que acabem fent, entre una cosa i l’altra”.

Quan al futur de la peixateria -La Valldemossa és una de les dues parades que resisteixen a la Plaça des Peix de Ciutadella- el veredicte de Joan Coll és igualment funest. “La peixateria se’n va en orris. Des de fa mesos intent reunir-me amb el regidor de torn de l’Ajuntament de Ciutadella i a dia d’avui encara és l’hora que m’ha de cridar per telèfon per poder rallar. Perquè es dóna el cas que estic pagant pa paradeta tot l’any quan el 2024 hauré estat tres mesos sense anar-hi. Totes aquestes coses sumades fan que la bolla es faci de cada cop més grossa”.

La situació dels restaurants no és menys grisa. “Jo tot sol duc setze restaurants en temporada alta. D’aquests setze restaurants, potser només dos menjaran peix d’aquí, i poquíssims dies. Les coses han de canviar molt d’aquí a final d’any perquè jo l’any que ve pugui partir”.

L’armador de La Valldemossa té paraules d’acritud cap a Brussel·les: “Europa només se’n recorda de les Illes, és a dir, del famós G6, perquè fem les coses molt bé, però quan es tracta de repartir el pastís aleshores mira cap a Almeria o València; és a dir, cap a llocs que estan sobreexplotats, i ho posa tot dins el mateix perol. Brussel·les està molt enfora de Menorca. No pot ser que estiguem gestionats des de tan enfora. Fa anys que es va fer una feinada de parcel·lar la mar. El G6, que és on pesca la Vicenta, la Rosa Santa, el Ciutat de Maó, està més que bé, però hi ha altres zones que no ho estan. Si de Matemàtiques treim un deu, però de Llengua un zero, ja ens surt un cinc. Brussel·les fa un pack a Espanya i ens fica tots junts. Estem cansats de demanar que separi les coses. La gent no n’és conscient, però la pilota és molt grossa. Des de fa anys estem venent el concepte del quilòmetre zero; tot plegat, és una pantomima molt grossa que se’n va en orris”. Joan Coll es mostra desolat: “A nosaltres ens hi va el pa. Jo vaig baixar a Baixamar l’any 1985. L’únic que hi queda ara són les restes. S’han carregat la pesca”. 

El sector es desagna. Si la UE no escolta les veus d’aquells que veun de la mar, prest es quedarà sense pescadors, peixateries i restauradors que portin el millor de la mare als nostres plats. Sense pesca, el Mediterrani deixarà de ser el cor vibrant que coneixem. El sector s’hi juga el futur.