Gínjols i magranes, fruits de tardor

Gínjols i magranes, fruits de tardor

Hem entrat a la tardor i és temps de caquis, de magranes i de gínjols, entre altres productes de la terra. Poc a poc els dies es van acursant, perdem entre 2 i 3 minuts de sol cada dia, i a finals del mes que ve entrarem a l’horari d’hivern amb el canvi d’hora.

Temps de gínjols

Enguany no ha estat un bon any de gínjols, potser la calor d’aquest estiu ha fet que molts d’ells quedansin pansits al mateix arbre i sense collita, especialment aquells de tanques de secà. En canvi on sí hi ha hagut una bona collita ha estat en aquells arbres sembrats a patis i jardins, que han gaudit d’aigua al llarg de l’estiu.

El gínjol és un dels fruits de la tardor més apreciats a la nostra illa, especialment per als més petits de la casa. En temps d’emprimer gairebé totes es cases amb pati del nucli antic, i també als de la pagesia hi havia sembrat un ginjoler. Amb els fruits, que es deixaven assecar es feia un xarop, avui ja perdut, que s’emprava per a combatre la tos i els refredats.

També es feia una compota de gínjols, amb els exemplars més madurs, avui també perduda

I de magranes

La magrana és també una de les fruites més preuades de la tardor, les seves virtuts curatives fan que sigui una fruita de cada vegada més valorada i consumida. A la nostra illa, els grans de magrana es consumien de postre acompanyats de sucre, canyella en pols i vi dolç o moscatell. També es feia la salsa de magrana agra, amb aquells exemplars no dolços, una vegada expremudes i passades per un sedaç, es guardava el suc que es midava i es feia una melassa expesa amb la mateixa quantitat de sucre i que després d’empotar-la aquesta salsa es solia guardar fins a Nadal on servia per acompanyar als galls d’indi i sobre tot a les porcelles.

El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i granatum perquè en té grans, i des d’allà fou conreada a tot el Mediterrani i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica, fou portada al nou continent.

És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i molt resistent a la secada, per tant és molt comú trobar-lo a casa nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al seu pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada, per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent a arbre medicinal.

Les magranes a la cuina

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa, proporcionant un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de les porcelles, capons, gallines i galls d’indis al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.

El suc de la magrana és la granadina molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels.

El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII, el clergue Lindemann, ens diu a la seva “Descripció de l’illa de Menorca” que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que per una banda ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.

Últimes publicacions

  • Publicitat
    Ràdio Far Menorca
  • Publicitat
    El Iris