La pesca

Va entrant el bon temps i els recreistes s'afanyen a posar a punt les seves embarcacions per sortir a la pesca.

N'hi ha —més veterans— que així que la mar ho permet surten en tota època de l'any. Que ho diguin sinó aquells que sobre el Nadal arriben al port amb el seu enfilall de calamars.

Per mi, la pesca és una suau emoció. Molt fonda. Recordo un capvespre assollejat d'estiu quan a bord de la barca dels meus amics Juan (e.p.d.) i Pepe Seguí Serra vam anar a pescar Raons (Papagallo) a prop del Pont d'en Gil. Aigües poc profundes i transparents. Es veia el fons d'arena i, aquí i allà, unes roques envoltades d'algues. Miràvem els raons acostar-se a la carnada. El sol queia a plom. L'aigua rebrillava. Però en picar els peixos se m'anava el cor després del volantí, ja que els raons tiren amb força i alegria.

I el retorn: Gairebé de vespre. Quan el mar, en calma, reflecteix els colors del sol desaparegut. El pausat soroll del motor. L'estela, a popa, que s'eixampla en ones multicolors. I l'aigua, vista des de coberta, a proa, quasi arran dels ulls, és un mirall estret i immens. A l'amura, el poal ple de rosats raons.

Altres temps aquells en què en Joan Seguí Serra -un dels millors aficionats- pescava al Port de Ciutadella, assegut gairebé davant del que és avui és el Bar Tritón, 316 besucs en un capvespre.