Laura Garriga, cuinera i propietària d’Es Festuc

Miriam Triay/Alaior - Endinsant-nos pels màgics carrers d’Alaior, podem discernir-ne un de concret, Es Carreró, on destaca una explosió de colors inesperada. Per damunt dels quals, el verd pistatxo, (re)marca la diferència. El restaurant Es Festuc, està situat a Es Carreró, 38. I és un espai familiar, petit i proper. On es respira calma i tranquil·litat. I on, sempre, passi el que passi, plogui, faci sol o tempesta, na Laura Garriga Arnau espera als seus visitants, a la cuina. Un espai modest, però suficient, per oferir “plats fets amb molta passió i amor”. 

Qui és na Laura Garriga?

Jo sempre he estat una persona molt inquieta. Un nirvi.  I era molt petita quan es va crear el meu vincle amb la cuina, quan em va començar a apassionar. No sé molt bé per què, però m’imagin que té molt a veure amb les meves àvies, i les meves ganes de saber què feien i com. 

Així, quan vaig acabar l’ESO vaig voler fer el grau mitjà de cuina a Ciutadella. I d’aquest, me’n vaig anar a seguir, amb el grau superior, a Barcelona. Concretament, a l’Escola de Restauració i Hostalatge. Que, en aquell moment, era la que estava més amunt, la que tenia més prestigi culinari. A partir d’aquest moment, la meva experiència amb la cuina va augmentar, i va començar a agafar un camí i una trajectòria molt clars.

Pel que fa a la seva trajectòria professional, què ens pot explicar?

Amb 16 anys ja vaig entrar dins una cuina a fer la temporada d’estiu. Aquí vaig aprendre el sacrifici que suposava aquesta feina. Les hores, la dedicació, l’aprenentatge, la frustració, la satisfacció... tot. Però ho tenia molt clar. Sabia que era el meu camí. Per açò vaig decidir fer el grau mitjà, i seguir estudiant a Barcelona. Mentre estudiava, anava fent feina als estius, i també a diferents establiments de la ciutat comtal.  L’aprenentatge d’aquests anys em va valer per saber-me moure i entendre el món culinari.

D’aquests anys destacaria justament el temps que vaig estar fent feina a un restaurant de Sant Sadorní d’Anoia -la ciutat del Cava-, on vaig descobrir la paraula ‘festuc’. En aquells moments, hi havia un grup que repartia fulletons on explicaven paraules catalanes que s’empraven molt poc, amb la intenció de recuperar-les. I una va ser ‘festuc’. Que vol dir ‘pistatxo’. Quan la vaig descobrir em va encantar. La vaig relacionar amb la festa i l’alegria, em va semblar una paraula molt simpàtica. I vaig decidir que quan tingués un restaurant propi, li posaria Es Festuc. Amb el nostre article salat. Perquè fos ben nostra. 

A partir d’aquí vaig fer tota la feina que vaig poder, i amb un poc de sort i esforç, finalment em va sorgir l’oportunitat de llogar el local on estem, l’any 2014. 

I des de sempre tenia clar que aquest restaurant propi havia de ser a Menorca?

Sí. Sempre a Menorca. Encara que, sincerament, no m’havia imaginat posar-lo a Alaior. Tenia la intenció de cercar un establiment més per la zona de Maó. Ja que és on hi ha més gent, i més explosió de negocis. Però, finalment, em vaig adonar que Alaior era casa meva, la gent em coneixia, m’hi he criat, i encara que sigui un poble petit, no vol dir que no tengui potencial. Volia rompre amb les típiques frases de ‘a Alaior no funciona res’, i ‘tots els d’Alaior partim fora’. 

Vaig considerar que Alaior necessitava alguna cosa diferent. Un restaurant que oferís una carta diversa al que estem acostumats. I vaig encertar. Perquè la resposta del poble va ser increïble. I no he tingut baixons, en aquest sentit.  Encara que sí que vaig patir la pandèmia, evidentment, i d’una forma bastant nefasta. Però açò escapava de les meves mans. 

A més, amb la gent que m’ha acompanyat durant aquesta primera dècada, fent feina per Es Festuc, he tingut molta sort. Sempre hem format un gran equip. I tothom que ha passat per aquí, hi ha fet una bona temporada. Han apreciat el lloc, han entès la seva essència, i han creat un vincle tant amb jo com amb Es Festuc. I d’açò n’estic molt orgullosa.

Comenta que l’experiència de la pandèmia va ser nefasta...

Sí. L’any 2019 per jo va ser una mica complicat. M’havia quedat embarassada del meu segon fill, i just després, em vaig posar malalta. Llavors vaig estar molts mesos sense poder treballar, de baixa. En aquests moments, vaig haver de contractar al personal per més hores,  ja que jo no hi podia anar. I els havia de pagar el sou igualment, perquè les ajudes només em cobrien la seguretat social dels empleats. 

Així, quan va arribar la pandèmia, una de les condicions per donar les ajudes, era que l’exercici del 2019 fos positiu. Clar, en les circumstàncies excepcionals, l’exercici del 2019 d’Es Festuc no havia estat bo. 

Jo entenc que quan es fan aquestes normatives, no es poden contemplar totes les situacions que poden sorgir. Però, igualment, no era just que a jo no em poguessin concedir l’ajuda. Així que vaig començar a alçar la veu, i vaig descobrir que hi havia més gent com jo, tant homes com dones, que per situacions que escapaven a les seves mans, no quotidianes, estaven igual. I, finalment, remugant, vam aconseguir arribar al Parlament i, l’any passat se’ns va pagar l’ajuda. 

Aquesta és una experiència que em va fer moure i aprendre molt. Perquè, com es va fer mediàtic, fins i tot, hi va haver gent que em titllava de feminista, ja que la meva baixa havia estat per maternitat. Entegueren malament la meva lluita. Ja que no tenia res a veure. 

I, evidentment no és l’única vegada que per ser dona he tingut complicacions, ja sigui a la feina o a la vida. Molts homes s’han sentit incòmodes quan he ostentat posicions de poder més elevades que ells, dins una cuina. Però a jo m’és igual. Jo faig el que m’agrada, sempre ho he fet. I ho seguiré fent.  

Havent lluitat tant per aquest negoci, per aquest espai propi, com definiria el que significa per vostè? 

Es Festuc és el recipient de la meva passió i vocació per la cuina. És l’espai on puc crear i ser. Per jo la cuina és calma i desconnexió. Quan cuin, no pens amb res més. Em fa estar present en el que faig, disfrutant-ho, i podent oblidar, durant aquella estona, tot el demés. Jo aquí, dins el meu raconet, som feliç. 

Com definiria Es Festuc?

Es Festuc és tal com som. És família, és poble, un espai on estar i relaxar-se. Intentam ser el més propers possible, amb tota la gent, tant els coneguts del poble, els clients de sempre, com amb els visitants. Sempre atents a tothom. I aquesta essència, de família, es veu reflectida, jo crec, tant per la nostra relació amb el client, com dic; com per la relació entre els qui hi treballam. 

Jo, per explicar-ho més fàcil, sempre dic el mateix, Es Festuc és com si estiguessis a casa, però que t’ho fessin tot, que no haguessis de cuinar ni servir-te.  

I què ens pot explicar, idò, del producte, del que troba la gent?

Oferim un producte qualitat/preu molt raonable, jo crec. Faig molta feina amb Granja Consell, Sa Cooperativa del Camp, i em sum a totes les rutes gastronòmiques que s’organitzen i puc. Intent cuidar molt el producte. Tant pel que fa als proveïdors, com pel que fa a l’elaboració dels meus plats. Alhora que intent que els clients puguin tenir varietat i bona qualitat. 

I així, com definiria la seva cuina?

És una cuina variada. Puc tenir tant albergínia amb sobrassada i formatge de Maó, com calamars a l’Andalusa amb txutnei de pastanaga -una salsa agredolça amb moltes espècies-. No és cuina únicament menorquina, però sí que em bas molt en la tradició i el producte de la terra.

I quins plats destacaria?

D’aquí? És difícil. Però sí que és veritat que les croquetes de sípia solen agradar molt. Sobretot a un segment del públic en concret, que m’ha sorprès molt que en mengi, i repetesqui. Que són els fillets. Els encanten aquestes ‘pilotes negres’, com he sentit més d’una vegada que les anomenen. 

Però, en general, dels plats més destacats, hi ha també la patató, per exemple. Perquè jo no faig patates frites, només patató al forn. De fregits només tenc tires de pollastre, calamars a l’Andalusa i les croquetes. No en vull tenir més. Després, també hi ha el wok de verdures, la taula de formatges, carpaccio de vedella, ensaladilla de moniato amb llagostins, gamba de Maó... Però bé, són productes que acostumam a anar canviant, tant a la carta, com al menú, i les suggerències diàries. Per poder oferir varietat. Encara que, ara ha arribat un punt, que ja no toc segons quins plats o tapes, perquè la gent els espera.

Ah sí! I he de mencionar les nostres postres estrella! Que són el sandvitx d’ensaïmada amb gelat de vainilla. Són ensaïmades que em fan a mida, les aixaf amb la sandvitxera, i hi pos gelat de vainilla i xocolati calent per damunt. Són unes postres que han tingut molt d’èxit des que les vaig començar a oferir.

I com ho ha fet per escollir els plats que presenta, tant a la carta, com al menú o les suggerències?

Doncs des del principi m’he basat en plats que m’agradaven a jo, i que pensava que podrien agradar als meus clients. Ara ja, després de deu anys, ho faig des de l’experiència més directa. Però en un primer moment, em vaig basar sobretot en els meus gusts, i els que havia anat copsat d’aquí i allà. 

Què més destacaria d’Es Festuc?

Doncs a més de ser un restaurant, un punt de trobada, un espai familiar, com he dit, des de fa un parell d’anys és també un lloc íntim. Ja que oferim la possibilitat que la gent organitzi festes privades en el local. De la manera que vulgui, ja siguin 14, 20 o 35. I ja sigui amb les taules i cadires, en format de restaurant; o llevant tot el mobiliari, deixant només la barra, com una sala de festa. A més de pactar amb els clients, la beguda, el menjar... tot. És un nou format que, pel que hem vist, la gent cada vegada demana més. I Es Festuc s’hi ha sumat.

Com ja he dit abans, m’intent sumar a tot el que pugui brindar als clients noves experiències, tant gastronòmiques, com generals. M’agrada que Es Festuc estigui en moviment, que no s’estanqui, i que, alhora, oferesqui un espai diferent.