Les coques

Fa anys, especialment els dissabtes, les nostres dones solien dur al forn la pasta de coca per coure-la. Algunes altres l'enfornaven a casa seva. Però en ambdós casos, a l'hivern, les coques eren només o dolces o salades. És a dir, s'empolvorava la massa amb sucre o amb sal, afegint-hi un rajolí d'oli. Si més no en temps de Corema se lis posava al damunt unes "pinxes" empolvorades amb pebre vermell.

Quan arribava l'estiu, tenint en compte els productes del camp, augmentava la varietat de coques, amb tomàtiga, amb peres, amb albercocs, amb pebres vermells, amb cireres, etc.

És alliçonador fer una volta, els dies de labor, per forns i pastisseries, cap a les cinc del capvespre: Són centenars les "coques" que es despatxen cada dia. I, gràcies als sistemes de conservació i enllaunat, en qualsevol època de l'any es poden menjar les diferents varietats que abans eren exclusives dels truts de cada estació.

Les coques eren més o menys de la mateixa grandària: Familiar.
A casa es trossejaven.

Crec que al primer que se li va acudir comercialitzar-les va ser “Es Coquero" (el meu bon amic Ignacio Fernández Pelegrí): Racions individuals, rodones, amb mig albercoc al centre i empolvorades amb sucre. Els capvespres ell i el seu germà, amb bici i en un gran cistell, les venien pels carrers o les portaven els seus clients.

Últimament, a forns i pastisseries, es va tornar a la mida familiar. L'ocurrència comercial ha estat vendre-les a trossos.