Llagostes

Reproduïm un article del recordat gastrònom Ramon Cavaller, publicat als anys 70 a les pàgines del Setmanari El Iris, en què ens parla de la gastronomia menorquina als anys 50, 60 i 70 del segle XX.

Ramon Cavaller/El Iris - Quan vaig dir -en una conferència al Saló del Consell de Cent a l'Ajuntament de Barcelona- que a través del mar transparent i blau de la nostra Illa es veien les vermelles llagostes com raïms penjats a la profunditat, a les roques, era una llicència poètica .

Les llagostes costen de pescar

No se les veu. Ara -oberta la veda- cal deixar molt fondes les nanses. I si el mar està tranquil i no es perden, cal tornar al dia següent per cobrar tan preuades peces.

No fa gaires anys se les ignorava. Tinc un manuscrit de gastronomia menorquina datat el 1832 i no n'hi ha en cap recepta, cap referència a la llagosta. Com ara tampoc a les cases ni als restorans menorquins s'ofereixen com a entrant o acompanyant a l'aperitiu els eriçons de mar ("Vogamarins"), tan apreciats a Europa que, quan l'última guerra civil, un hidroavió s'enlairava al complet de càrrega d'ells amb destinació als gurmets de França, des del port de Fornells.

En aquests temps de turisme i de nivell elevat de vida illenc, la Caldereta de Llagosta és gairebé consubstancial amb l'Illa. Una de les nostres millors armes propagandístiques i de promoció de negocis.

La seva recepta, que diuen perfecta, és coneguda de gairebé tothom. Però a mi, sempre, els vells pescadors m'han aconsellat preparar-la al punt a triar llagostes mascles que sobrepassin els dos quilos de pes.

Proven. I ja em diran.