Pedro Capó, The Blarney Stone: “El client és el que et diu què vol, el que fa falta”

Itziar Lecea/Cala Blanca - Han passat 25 anys, però el Blarney Stone és, i continuarà essent pels ciutadellencs, “s’Irlandès de Cala Blanca”. Va ser un jovenet valent, i amb molta empenta, qui va decidir muntar un local a l’estil de pub anglès, en una època en què la globalització no era tan àmplia com ara. En Pedro Capó ja no és tan jove com fa vint-i-cinc anys, tot i que conserva un esperit aventurer i afable, i manté intacte l’amor que sent per aquest racó davant la mar que ha estat gran part de la seva vida adulta. Avui el gaudeix des d’una perspectiva diferent, assegut a una taula amb un cafè i un batut de gelat, xerram tranquil·lament mentre és en Pedro Capó fill qui s’encarrega d’atendre els clients.

Viatgem amb la màquina del temps 25 anys enrere. Què et va empènyer a dedicar-te a l’hostaleria?

Jo vaig començar amb el bar Nautilus, tot i que, des dels 14 anys feia feina a una fàbrica de sabates. No m’explic com no li vaig dir a mon pare abans que jo volia anar a fer feina a un bar, perquè en tenia dèria. Vaig estar 10 anys a Troquelats Menorca, una cotxeria que hi havia davant Bananas. I em va tocar estar uns anys compaginant la fàbrica amb el bar, que vaig obrir quan en tenia 21. En aquell moment m’ajudaven n’Esther, la meva dona, i la meva germana. I ma mare també me va voler ajudar venent un pis que tenia, però al final la vaig fer entrar de sòcia. Lo millor és que vam començar sense tenir-ne ni idea, ni abocar un gin!

I com s’aprèn a abocar un gin?

Vam aprendre a base de provar i error, tot i que el primer any ja va anar bé de beneficis. Al cap d’un temps vaig partir a Anglaterra amb un amic, i vam anar a casa d’un amic, que ens va fer la ruta per Manchester, Liverpool, Londres... Va ser allà on aquest amic anglès ens va dur a un pub a fer una Guinness. El primer impacte va ser important: música, molt bon ambient, molta gent, una decoració especial, amb antiguitats... Em vaig enamorar des del primer moment. Encara no havien acabat d’abocar les Guinness que havíem demanat, i ja havia decidit que compraria el local que donava davant la mar per obrir un pub com aquell.

El Nautilus no era suficient?

Teníem ja una part del local d’ara, que empraven de magatzem. Però vaig tenir clar que necessitava més espai, el que dona al cap de cantó. Va ser aterrar a Menorca, i just arribar li vaig dir a n’Esther que volia comprar el local per muntar el pub. Aquell mateix matí vaig quedar amb el propietari, amb qui vam arribar a un acord. Així va ser com vaig decidir ampliar espai i donar aquesta oferta de pub, en una època en què hi havia molt de client irlandès a la zona. Al cap d’un parell de setmanes vam partir a Irlanda amb n’Esther, el meu cunyat i mon pare per veure bars i posar-nos en contacte amb la Guinness. I, al cap d’un any, teníem obert.

Què demanava la Guinness per obrir un local baix la seva marca?

Ens vam haver d’adaptar als seus requisits, que suposava tenir una càmera en fred, magatzem, banys per persones amb discapacitat... De manera que vam haver de plantejar el fet d’anar cap avall per no perdre espai dalt, i van sortir més de 100 metres quadrats més. Els de la Guinness eren molt estrictes. Em van fer un pressupost per decoració i reforma que arribava als 20 milions, amb la condició, a més, que només el podia veure jo mentre feien la reforma. Al final, vaig decidir fer-lo jo, amb les idees que vaig poder agafar d’una fira de decoració, tot i que també me va ajudar na Carme Carretero, la decoradora.

Vau inaugurar un 4 de juny de 1999. Com va ser aquell dia?

De la Guinness m’havien donat el dia 4 de juny per inaugurar, perquè en aquella època els pubs d’aquest estil estaven molt de moda i se n’obrien molts. Açò ens va obligar a frisar per tenir la reforma feta, fins al punt que a les dues del migdia de dia 4, partia el fuster. Vam haver de córrer per penjar tota la decoració, que havia duit d’Irlanda. Al final, els representants de la Guinness, cap a les sis del capvespre, van treure la placa i van 

fer-lo bar oficial. La inauguració era a les set! No va ser fins ensoldemà matí, quan vaig tornar a entrar al local, buit de gent, que vaig veure com havia quedat.

I com va ser l’acollida?

Va ser espectacular, perquè a més només servíem beguda, i en sortia moltíssima. Hem de pensar que veníem del Nautilus, on havíem de fer de tot per quadrar els nombres. En canvi, al Blarney Stone, vam esgotar el cupo de Guinness que ens havien marcat en manco de quatre anys, quan el termini que ens havien posat des de la marca era de cinc anys.

Què et va agradar tant del pub?

La música. Ara, aquí, gairebé no en posam, però quan vam començar fèiem concerts amb música en viu. I sempre sonava música irlandesa. Però tot ha canviat, perquè ha canviat el tipus de turisme, i també feim feina amb gent de Ciutadella.

Com s’ho van prendre els ciutadellencs açò de tenir un pub a Menorca?

Quan vam obrir, fèiem molta feina amb el turisme britànic, i no teníem públic local el 1999. Però, a poc a poc, la gent d’aquí el va començar a conèixer i, l’any 2005, vam obrir també durant l’hivern. En aquell moment tampoc hi havia massa establiments per triar durant els mesos d’hivern, pel que vam començar a donar una oferta més enfocada a la gent menorquina. I açò va suposar canviar la música irlandesa per altres coses.

També va suposar començar a fer menjar?

El menjar va ser una demanda que vam haver de suplir quan van començar a arribar els turistes de tot inclòs. Així, vam incloure un poc de cocteleria, de gelats, de menjar ràpid... Però amb la crisi del 2009 ens vam adonar que havíem d’apostar pel menjar elaborat, perquè perdíem clients per no oferir-lo. Es va ajuntar, a més, que ens estaven fent les obres de la dessaladora, i ens tenien tot peus per amunt. Així va ser com li vaig comentar a n’Esther, i ell em va dir que fes el que trobés, que ella m’estalonaria. De manera que vam incloure una carta que vam haver d’anar adaptant per ajustar-nos als gustos de la gent de Menorca, però també als anglesos. Per exemple, vam posar-hi un “fish & chips”, però fet amb bacallà bo. Vam haver d’arribar a un equilibri entre els dos tipus de clients. El client és el que et diu què vol, el que fa falta. Si no se l’escolta, és un problema perquè perds clients. Aquí sempre hem procurat escoltar-los, estar atents a les seves demandes. Ens va passar també amb les postes de sol?

Què vols dir?

Que fa uns anys, ningú anava a veure una posta de sol. Però em vaig adonar, abans de tenir el Blarney Stone, com els anglesos venien a fosquet, deixaven la cervesa damunt la taula, i partien a la plaça del passeig, que no era com la que hi ha ara. Quedava amb el bar buit durant mitja hora, amb les taules reservades, perquè tots anaven a veure com es ponia el sol. A Eivissa jo ho havia vist. Però no a Menorca. Va ser una idea que ens vam proposar potenciar quan ens van fer la dessaladora, que ens va llevar les vistes, de manera que el 2009, vaig anar al conseller de turisme per xerrar de com es podia promocionar el tema. D’aquesta manera vam iniciar la promoció de les postes de sol, que ara sembla que ens falta lloc per veure com es pon!

El que no té pinta de pondre’s és l’èxit del local.

Per ara, sembla que no. Però jo ja no som qui hi està al capdavant. L’any passat, i també a causa de l’obertura de l’hotel d’interior que tenim a Es Mercadal, van agafar les regnes del local en Dani Abelaires, que fa vuit anys que fa feina al Blareny Stone i és una persona amb molt de cap i amb una especial atenció pel client, i el meu fill, en Pedro Capó Cervera. Jo venc a estones, perquè m’agrada ser-hi, però ara ja és a les seves mans mantenir l’essència de s’irlandès.