Pel maig cideres

El mes de maig és més de cideres i albercocs primerencs, i amb ells en farem les primeres coques dolces amb fruits de la primavera, aquelles que es fan amb pasta tovada, que pot portar a més de la farina, els ous, manteta i llevat, patates bullides que li donen una consistència i un tast ben nostre.

Antany, amb les cideres que es collien a Menorca, els ciderers solien estar als barrancs com el de Cala en Porter, se’n feien melmelades, confitures i conserves, a més de cideres en almívar, en aiguardent i licor, per tal de tenir provisió d’aquest fruit tan estacional al llarg de l’any.

Jo puc recordar que quan anava a l’escola de Ca los Padres, als Salesians de Ciutadella, el capvespre solia anar a comprar una coca amb cideres confitades del forn de Can Pau, aquella coca individual, redoneta i que solia dur una mitja dotzena de cideres vermelloses i dolces, que tant m’agradaven, com també m’agradaven les cideres confitades, vermelles o verdes, de les tortades i braços de gitano de Can Moll o de La Sin Nombre, les pastisseries que hi havia al costat de ca nostra, on els meus pares hi compraven aquests dolços quan fèiem els anys, festa o hi havia una celebració important. També, posats a recordar, també hi havia cideres confitades, encara que gelades, als gelats de La Menorquina, aquelles terrines individuals que es deien “Vaso Volga”, que era de vainilla, el “Demiglass” de vainilla i xocolata; el “Camping” de vainilla, nata i xocolata, i els recordats “Chato variado” de gelats de nata i maduixa. També hi havia aquestes cideres a la “Cassata”, i era ben de moda, guarnir amb una cidera confitada i unes neules les copes de gelats de diferents tasts.

Però era al mes de maig, quan hi havia les cideres de Menorca, o aquelles que ens arribaven de fora quan la meva àvia Irene feia la seva coca amb cideres, que ens menjàvem per a fer la bereneta, i que record ben coberta de sucre en gra, i que duia a coure al Forn de Can Diego, perquè ella era d’aquelles que encara li agradava cuinar amb la seva cuina de carbó, i de dur els plats que s’havien d’enfornar a coure al forn de davant casa seva, a la placeta d’Artruix.

El cirerer o cirer (Prunus avium) és un arbre originari d’Europa, ?sia occidental i nord d’?frica, que pertany al génere Prunus, de la família Rosaceae. Els cirerers cultivats per produir cireres provenen de selecció de les espècies Prunus avium i Prunus cerasus, i creuaments entre elles.

El cirerer rebrota molt bé de soca després de tallat, ja que té la capacitat de brotar d’arrel. Les rebrotades més fortes es produeixen després d’una tallada. En aquestes circumstàncies, a més, les joves plantes probablement gaudiran de la il·luminació necessària per créixer. Aquest sistema de regeneració és el que provoca que moltes vegades els cirerers es trobin en petits rodals dins dels boscos. És la forma de reproducció que té més probabilitats d’èxit pel cirerer, perquè els brots tenen molta vitalitat a causa de gaudir d’un sistema radical ja molt potent. És per açò que es diu que mai s’ha de sembrar un ciderer tot sol, si volem que faci fruits, perquè es veu que és un arbre que li agrada estar acompanyat, i es solen sembrar de dos en dos o de tres en tres i diuen que solen viure un centenar d’anys.