Temps de magranes

Bep Al·lès/Ciutadella - La magrana és una de les fruites més preuades de la tardor, les seves virtuts curatives fan que sigui una fruita de cada vegada més valorada i consumida. A la nostra illa, els grans de magrana es consumien de postres acompanyats de sucre, canyella en pols i vi dolç o moscatell. També es feia la salsa de magrana agra, amb aquells exemplars no dolços, una vegada espremides i passades per un sedàs, es guardava el suc que es pesava i es feia una melassa espessa amb la mateixa quantitat de sucre i que després d’empotar-la aquesta salsa es solia guardar fins a Nadal on servia per acompanyar als galls d’indi al forn i sobre tot a les porcelles rostides.

El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i granatum perquè en té grans, i des d’allà fou conreada a tot el Mediterrani i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica, fou portada al nou continent.

És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i molt resistent a la secada, per tant és molt comú trobar-lo a ca nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al seu pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada, per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent a arbre medicinal.

Les magranes a la cuina

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa, proporcionant un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de les porcelles, capons, gallines i galls d’indis al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.

El suc de la magrana és la granadina molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels.

El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII, el clergue Lindemann, ens diu a la seva “Descripció de l’illa de Menorca” que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que per una banda ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.

Hi havia també la creença popular que els dies propers a Tots Sants, per cada gra de magrana que es menjava es salvava una ànima del purgatori.