La rebosteria perduda de Tots Sants a Menorca

Com totes les celebracions, la festivitat de Tots Sants té també la seva pròpia gastronomia, i no sols a la nostra illa sinó arreu del món. Ara la influència americana ens està imposant de cada vegada més el “Halloween” amb els seus dolços, galetes i pastissos entorn a la carabassa, que poden fer desaparèixer part dels plats o menjars propis d’aquesta festa a Menorca.

Avui en dia la gastronomia de Tots Sants està pràcticament limitada als bunyols i panellets, però com veurem a Menorca hi havia molta més riquesa gastronòmica per a celebrar aquest dia.

El refranyer popular diu “Per Tots Sants murtons i aglans, cames seques i esclata-sangs” o “Per Tots Sants arboces i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs”, per tant ens indica que és hora d’anar a recollir aquests fruits silvestres, dels que avui pràcticament només anam a cercar els esclata-sangs i cames seques, a més de les gírgoles i, encara un poc les arboces. De murtons de floquet ja gairebé no se’n troben i els aglans els podem veure enterra, als alzinars, sense gairebé més profit que menjar per als porcs, com també s’ha perdut el costum d’anar a agafar arboces i les magranes tampoc tenen la importància que tenien en temps d’emprimer.

Rebosteria perduda

Potser sigui la rebosteria el que més hem conservat de la festa de Tots Sants, però també apuntar que productes que avui consideram ben nostres com és el cas dels bunyols o dels panellets, són també costums que ens van venir de fora.

Per Tots Sants, a Menorca la postra més típica d’aquell dia era la mel i mantega, feixuga i calòrica, com també eren ben propis d’aquell dia els ja desapareguts panets de mort. Segons explica Pere Ballester al De recibaria “els panets de mort eren de llegendària tradició a l’illa i sols es confeccionaven per a la festivitat de Sants i Difunts que commemoren, i perquè la memòria dels que van partir acompanyi els plaers del paladar mentres es tasta tan gustosa pasta”. Els panets de mort, diu Ballester tenen semblança a un cap de difunt amb la seva mortalla, de les vendes que es posaven als caps dels morts per aguantar-lis la boca. La recepta antiga és la següent: Per un quilo de farina, una lliura (400 g) de mantega, mitja lliura (400 g) de llevat vell i la seva elaboració era similar a la de la pasta de sèu, amb la que es fan les formatjades.

A Mèxic es fan també els panets de mort per a Tots Sants, si bé la seva pasta és molt semblant a la de la nostra ensaïmada de Sant Joan o coca bamba, aromatitzada amb pell de taronja i essència d’aigua de flor de taronger.

Retornant a la mel i mantega, aquest com hem apuntant era la postra típica d’aquesta festivitat abans que des de Catalunya ens arribessin els panellets, que avui en dia en formen part de la nostra gastronomia de Tots Sants. La mel i mantega es feia d’aquesta manera: Una lliura (400 g) de pa de cóc, mitja lliura (200 g) de mel i tres unces (100 g) de mantega de la terra. Es posava al foc un tià de terra la mel i la mantega i es deixava que prenguessin el bull, tot remenant perquè no s’aferrés o es cremés. Quan començaven a bullir es treia el tià del foc i s’hi posaven llesca de cóc, no massa grosses i es remenava bé. Hi havia que una vegada remenades les sopes de pa, ho tornava a posar al foc perquè donés un bull, ja que segons els entesos d’aquells temps, eren més gustoses. Ballester apuntava però, que era d’intel·ligents que la mescla mai arribés a bullir i feia el comentari sarcàstic que molts de senyors que asseguraven que era un costum que mai s’havia de perdre se’n enfartaven de mel i mantega amb els risc d’anar a fer companyia ben prest als que ja no hi eren”.