La truita de patates i les seves variants

No podem dir que la truita de patates sigui un plat propi de la gastronomia menorquina, de fet la seva paternitat o maternitat la reclamen vascos i gallecs, però el que sí és ben cert que un dels primers llocs on es van sembrar i consumir patates a l’Estat espanyol va ser a Menorca, portades pels anglesos al segle XVIII, segons ens explica Lindemann, a la seva “Descripció de l’illa de Menorca”, dietari d’aquest clergue alemany, que descriu els costums i el que es va trobar a la Menorca anglesa del segle de les conquestes i reconquestes.

Segons Lindemann, la patata es va començar a cultiva a l’illa de Menorca cap al 1750, com també a Galícia, que van ser els dos primers llocs de la nostra geografia on es va començar a consumir aquest tubercle que va evitar la fam de les males anyades de blat. A la resta de l’Estat, el consum de la patata no es popularitza fins a principis del XIX, és per açò que possiblement fou a la nostra illa on la patata va començar a formar part com a ingredient de la nostra gastronomia acompanyant als bullits, al plats de llegum, a les carns i als peixos, i amb ella apareixien les panaderes, els perols, les ensalades de pobre i tots aquells plats, considerats avui ben nostros i de cuina tradicional que porten patates, i entre ells les truites, perquè els menorquins en som afeccionats als ous, del que ens trobem moltes receptes antigues, com també de truites com les d’albergínia, carabassó, d’ostres blanques del port de Maó, d’escupinyes, de formatge tendre, i per tant no seria estrany que aquells menorquins i menorquines del segle XVIII cuinessin alguna truita amb patates.

Diuen els experts en gastronomia que fer una bona truita de patates és tot un art i que no és tan bona de fer com pot semblar. Allà, segons el gust de cada persona, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. Ha de quedar sucosa, no seca, però en el seu punt. Ni massa feta ni massa crua. Si ha de portar o no ceba; si és massa oliosa. Si les patates han d’estar tallades a cantells o a petits bocinets o làmines. El punt de sal, la seva alçada i especialment el seu gust.

Diuen que aquella persona que és capaç de fer una bona truita de patates, on es lliguin bé tots els aspectes esmentats, aquella persona és una gran cuinera o cuiner i que pot fer front a qualsevol dels reptes que se li presentin davant els fogons.

Amb ceba o sense?

A mi, personalment, la truita de patates m’agrada amb ceba, que estigui més quallada que crua, però amb el seu cor sucós. Les patates tallades petites, que s’integrin amb l’ou, i a l’hora de menjar-la m’agrada més teba que calenta o freda i si pot ser entre dues llesques de pa o bé dins un cóc o llonguet que pot estar fregat amb tomàtiga de ramellet, un pols petit de sal i un rajolinet d’oli d’oliva extra verge, el que ara es diu un AOVE, i com a molts és aquell entrepà per anar d’excursió, a la platja o bé per a un sopar informal amb la família o els amics, on acompanyarem aquest patrimoni de la cuina mundial, d’un bon vi negre de ca nostra, si pot ser, i gaudir d’un plat que si el feim amb producte local, amb patates de l’illa, ous de gallines de lloc i criades en llibertat, un pols de sal de Fornells i oli de Menorca, estam al davant d’una de les delicadeses més sorprenents que ens pot oferir la nostra cuina, quan hem cercam un mos senzill, i que, com moltes veges hem fet, ens tregui de l’enfanga quan hem de fer el sopar a unes visites inesperades i a la gelera no hi ha més que mitja dotzena d’ous, unes patates i unes cebes al rebost, el bòtil d’oli d’oliva i la sal de la vida que mai manca a les nostres cuines, juntament amb el nostre pa de cada dia.