El mite de l’absenta

“L’absenta aporta l’oblit… Desprès del primer got, un veu les coses com li agradaria que fossin. Desprès del segon un veu les coses que no són i finalment amb el tercer  un acaba veient les coses tal i com són i això és el més horrible que et pot passar.” Oscar Wilde.

Des de l’Antiguitat,  l’Artemisia Absinthium anomenada popularment “herba santa” fou utilitzada per tractar el mal de ventre, la febre, la disenteria, i altres dolors. En definitiva era un medicament fins que més tard fou aprofitada per a l’elaboració del licor d’absenta i del vermut.  Conten que un dia a Suïssa a final del segle XVIII, un venedor de randes comprà a una curandera la fórmula d’un elixir de la seva invenció. Aquell home havia notat que aquest elixir no es bevia només per medicar-se i el convertí  en un destil·lat aromatitzat : l’absenta. Aleshores s’associà amb el seu gendre Henri-Louis Pernod amb qui obrí una destil·leria l’any 1798. Degut a l’èxit d’aquella beguda, el Sr. Pernod se separà del seu sogre i l’any 1805 obri la seva pròpia destil·leria.  Al principi aquell licor era únicament estès a la regió de la Franche-Comté limítrofa, entre altres, amb la Borgonya, i l’Alsàcia.  Però l’any 1830 fou emprat pel batalló francès d’Àfrica  per purificar l’aigua i protegir els soldats de la malària i de la disenteria durant la conquesta d’Algèria. A més era un tònic molt potent. Llavors,  els oficials d’aquell exèrcit,  de volta a Paris, faran descobrir aquest licor de forta graduació,   a l’alta societat parisenca. Encara molt car, l’absenta esdevindria ràpidament la beguda de la burgesia, que es  retrobava per assaborir-la als cafès dels grans bulevards de Paris entre les cinc i les set  del capvespre, horari  anomenat l’hora verda.

El mite de l’absenta va néixer quan  esdevingué la musa dels artistes que li donaren també els noms de “fada verda, dama verda o musa dels ulls verds”. Durant el segle XIX l’absenta acompanyà tots els grans moviments poètics i artístics d’aquella “belle époque” : al cafè Pigalle la bevien  Verlaine i Rimbaud; al cafè de la Nova Atenes, Degas i Manet; Gauguin, Toulouse-Lautrec i Van Gogh passaven nits senceres al cafè Le Tambourin sense oblidar el cafè Guerbois on Manet engegà  l’any 1866 les primeres reunions dels futurs impressionistes. L’absenta esdevingué un autèntic “art de viure”, un aperitiu amb una cerimònia única i particular. Era tot un ritual: se servia  dins una copa amb una part de licor i dues d’aigua freda que abocaven dins la copa a través d’una cullera perforada que duia un terròs de sucre que es diluïa al passar-li l’aigua per damunt. L’any 1880 es considerava beguda nacional que  donava feina a milers de persones i tenia un gran èxit. Però degut a la demanda creixent, es començaren a fabricar absentes de mala qualitat molt perjudicials per a la salut. La beguda esdevingué  aleshores símbol d’alcoholisme associat a la criminalitat, la tuberculosi, la violència conjugal i la baixa de la natalitat.

L’any 1901 començà una creuada contra de l’absenta, que durà 14 anys. Els viticultors hi tingueren una part activa amb llur divisa: “El vi contra l’absenta!” L’any 1915 el govern francès prohibí la fabricació d’aquell alcohol i només quedà el pastís de Paul Ricard que es va fer famós a partir de 1932. L’any 1994 la paraula absenta tornà a aparèixer a les etiquetes d’algunes botelles d’alcohol txeques mentre que  a França hagueren  d’esperar fins el 2011 per a què aquesta beguda tornés  a recuperar el seu nom original.

L’absenta és una combinació de diverses plantes afegides  a l’artemisia absinthium, planta que li proporciona el sabor i el principi psicoactiu, que varia  segons la marca del fabricant.  No és la gran varietat  de plantes utilitzades què fan la qualitat de la beguda sinó la justa combinació de les  plantes afegides,  de virtuts particulars: per exemple l’anís augmenta la torbació, el fenoll corregís  el gust picant i ensucrat de l’anís, mentre la melissa és responsable del color verd.

Es tracta d’un potent neurotòxic que en gran quantitat crea addicció  i al final resulta mortal.

Al segle XIX a França nombrosos artistes addictes a la ingesta abusiva de l’absenta varen protagonitzar escenes de violència com ara les de Verlaine i Rimbaud  -Paul Verlaine va acabar empresonat-,  la  de Van Gogh i Gauguin – Van Gogh va perdre una orella-,   els tirs en l’aire d’ Alfred Jarry als bars per sort sense ferits i molts d’altres. Però aquests artistes grans consumidors d’aquesta beguda  foren capaços de deixar-nos, pel nostre delit,  una producció abundant  d’obres literàries, poètiques i pictòriques testimoni  d’una època irrepetible de la cultura francesa. Serà l’absenta part fonamental de llur font d’inspiració?