La ratjada és un peix molt abundós a Menorca i que es pesca des d’antic. Viuen a fons entre 30 i 300 metres i a la Mediterrània es coneixen almenys onze espècies de ratjades, les majors de les quals i que habiten a la fonera, poden arribar a fer un metres de llargada.
La ratjada és un caçador solitari que s’alimenta d’invertebrats de fons, normalment crustacis, és per açò que les barques de bou les pesquen quan van a la gamba. També els pescadors de barca petita en pesquen amb el tresmall. És per açò que és un peix abundant, dins el gènere de la bastina i que a diari la trobarem al mercat, si bé és un peix que s’ha de consumir ben fresc, acabat de pescar, perquè si una ratjada té dies acaba fent una olor semblant al amoníac que fa malbé la finor d’aquest peix que forma part del receptari menorquí de la cuina marinera.
Com anècdota mencionar que fins fa unes dècades a les places del peix de Menorca eren els pescadors jubilats o els que estaven a punt de fer-ho i que ja no anaven embarcats els encarregats de pelar les ratjades, i també els gatons, de llevar-lis la seva pell. Fins i tot hi havia competicions per a veure qui era el més ràpid en aquesta tasca que requereix destresa amb el ganivet i també força a les mans.
És un dels peixos que els menorquins vénen cuinant al forn com a un dels grans perols de peix, amb el seu llit de ceba i patata i els seu sostre de tomàtigues espolsades de pa ratllat.
Altres receptes de ratjada son la ratjada fregida o arrebossada, la ratjada fregida amb mantega negra i tàperes, molt al gust dels anglesos i francesos del segle XVIII; la ratjada amb salsa d’ametlles, a més d’uns dels plats de la cuina medieval més valorats llavonces que era la borrida de ratjada o la ratjada amb borrida, una joia de la cuina menorquina dels segles XIV i XV.
Però potser una de les maneres més populars de cuinar la ratjada és amb fideus. La melositat de la seva carn i els seus cartílags, la ratjada no té espines sinó petits ossos o cartílags, fa que el brou a més de ser molt gustós sigui espès, consistent, i amb els fideus i les verdures de temporada, constitueixen un plat complert, que podria ben bé ser plat únic, de fet antigament ho era, i reuneix en si les principals propietats de la dieta mediterrània, i en especial de la dieta menorquina, pel fet que reuneix greixos saludables com el de l’oli d’oliva, la proteïna animal del peix, vegetals frescos i els hidrats de carboni dels fideus, pel que estam davant un plat saludable i a la vegada sostenible.