L’ametller, un dels fruiters més coneguts i productius

No sempre els fruiters més coneguts i productius a la nostra regió tenen el seu origen en una espècie autòctona. L’ametller (Prunus dulcis) és un exemple d’aquesta paradoxa.

Hi ha evidències del seu cultiu que es remunten més enllà de 3.000 anys. Es creu que la forma silvestre d’aquest fruiter es originària de les muntanyes d’Àsia central. D’allà l’home l’hauria dispersat cap a Occident. Pel seu origen, podria semblar que no és un arbre adequat per la Mediterrània. Tanmateix, hi ha un semblança entre el clima d’aquestes dues regions: el seu caràcter extrem. Tant a una banda com l’altra la planta ha de suportar situacions oposades de fred i calor, de sequera i de pluja dins un mateix any. De fet, d’entre els fruiters que es cultiven a Menorca, l’ametller és un dels més tolerants a la sequera i a les terres magres. En la mateixa mesura avorreix aquelles que són humides i excessivament grasses.

L’ametller és un arbre típic, amb el temps, es podi o no, desenvolupa un o pocs troncs principals i ramifica a la part superior per formar una capçada o copa ben definida. Les rames solen ser llargues i la ramificació poc abundant, fins i tot costa d’afavorir-la amb la poda. Tot açò fa que sigui un d’aquells fruiters que té tendència a fer-se alt. Com altres arbres de la família de les rosàcies les flors surten damunt branques de temporades anteriors, solen ser més abundants cap a l’exterior de l’arbre, també és aquí on la pol·linització per les abelles està més garantida. Per tant, la poda sol consistir en aclarir-lo per dins, però a la vegada deixar prou branques de temporades anteriors per tenir una bona floració.

Antigament a l’illa els ametllerars eren relativament freqüents, tot i que no molt extensos, la majoria eren per l’autoconsum. Molts de llocs en tenien un prop de les cases. Tots ho sabem, les ametlles són un ingredient bàsic en molts dels nostres menjars tradicionals. Fins i tot s’empraven les ametles agres per fer els coneguts “amargos”.