Les bones olors

Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx – M’agraden les bones olors, sobretot aquelles que em recorden la meva infantesa, tan les de la llar com les de l’entorn en el que vaig créixer enmig d’aquelles belles muntanyes pirinenques. Quina sort hagués tengut de poder exercir l’ofici de perfumista! Un ofici envoltat d’una aura de secretisme perquè no desvetlla les fórmules del que considera un art. Sembla que vaig heretar el “nas” de ma mare, això sí, tan per bé com per mal, perquè aquesta sensibilitat exagerada del olfacte és a vegades incòmoda i la meva memòria és estranyament tenaç  amb els efluvis desagradables.  Per exemple no he pogut esborrar la mala olor que regnava als carrers de Florència d’ençà de la meva visita  de fa cinquanta anys, un fet  indigna d’un lloc carregat de tanta bellesa artística. No hi puc fer res, el meu olfacte és així de cruel. Sort que la meva memòria  és selectiva i anteposa els aromes que han resultat plaents al meu nas. Per exemple record amb una gran nostàlgia la flaire de lavanda collida el dia de Sant Joan a la muntanya i que embaumava els armaris de ca nostra. Quina olor més neta i relaxant -malgrat que aquesta espècia  no fos de les més nobles (com ara  la lavandula angustifolia de la Provença, anomenada “l’or blau”, dotada d’una llarga tija amb una sola espiga). I quin goig haver pogut dormir entre aquells llençols de cotó suau perfumats d’aquella planta tan olorosa! Quina nostàlgia!

Per això em plau fer retrocedir el temps i pareix que era ahir quan a la meva infantesa jugàvem a una de les places de vora ca nostra ensumant amb avidesa el perfum embriagador que exhalaven les flors blanques d’unes velles acàcies. També corríem pels camins dels camps i del bosc propers; encara el meu nas és capaç  de captar aquelles olors que fortificaven el cos i tonificaven la nostra ànima: olors d’arç blanc, de fenàs, de palla assecada al sol, de ginesta i de gavarrera (un roser silvestre que a Palma dona nom a un carrer situat a prop del Born). A la primavera el nostre jardí feia olor de violeta, de jacint i de muguet. Encara m’arriba l’olor d’alfàbrega que ma mare tenia sembrada dins un test i que a l’estiu sempre tenia en el replà de la finestra de la cuina. Deia que la seva olor repel·lia els insectes indesitjables.

No puc evitar que el primer que em crida l’atenció d’un lloc que visit siguin les olors de l’ambient dels carrers, de l’hotel on m’he d’instal·lar, dels restaurants o bars on he de menjar. Quan som a casa a Palma també m’agrada fer memòria dels instants compartits amb la família a Ciutadella. Encara m’arriba l’olor deliciosa i apetitosa d’aquell panet ben torrat que em serveixen al bar  Imperi o aquelles aromes ensucrades de les ensaïmades  i pastissos que exhalen els forns del seu casc antic. També olors de cuina casolana, que per desgràcia tan es perd,  però que encara es poden  percebre passejant  pels  carrers d’aquella vila tan polida. Quin goig!

Les olors tenen per a mi el poder d’encendre a la meva memòria records inoblidables i entranyables de la meva vida.