Santandria recupera el protagonisme dels anys 60

La platja de Santandria va ser un dels centres turístics i gastronòmics dels anys 60 a Ciutadella. A més de ser una de les platges més concorregudes per famílies i famílies de ciutadellencs que es trobaven allà a fer el dia d’estiu gaudint de la platja, de les seves coves que es van habitar i convertir en petites cases d’estiueig i dels primers restaurants o xibius de platja com els de l’Hotel Bahia, que va ser el primer establiment hoteler de platja a Ciutadella i que enguany celebra el seu 65 aniversari; la cova de Can Carrió, a peu de platja, la Cova de Sa Nacra, que regentava Nicolau Cabrisas –persona que bé mereix un estudi i un homenatge com un dels pioners de la pedra en sec i l’escultura en pedra a Menorca- i Ses Set Voltes, que va fundar el meu avi Josep Al·lès Quintana, on hi vaig passar els meus estius d’infantessa a aquesta platja on vaig aprendre a nedar, a navegar en barca i també a donar les primeres passes en el món de la gastronomia al costat dels avis paterns, perquè Josep Al·lès Quintana, impressor i hoteler, en Bep de l’Iris, fundador del setmanari que avui dirigeixo, li agradava menjar a la cuina de l’hotel, envoltat també del personal, amb el que parlava de tu a tu i s’interessava per aquelles coses que vivien i també patien. Era una manera d’estar en contacte directe amb el personal, de tenir-los al costat, i de pas jo vaig aprendre a ensumar olles grans i petites on s’hi cuinaven els menjars dels clients, que eren de pensió complerta i que venien principalment del País Basc i Catalunya els nacionals, i de França i Alemanya els estrangers. També colque suec i norueg, però d’anglesos no en teníem.

Recordo de la cuina els plats de moda d’aquells anys on regnava el llenguado meuniere, o les llagostes a la Bellavista, els arrossos a la paella i també les gambes flamejades amb rom i cuites després amb suc de taronja que es feien al davant dels clients, amb un carret vermell i blanc, i estris color de plata i amb el maitre que portava un smoking blanc com a flocs de neu, i que es deia Eduardo Pardo, que també va estar a Cas Quintu, i era un d’aquells professionals com la copa d’un pi. També el meu conco Fernando era tant a la sala com a la cuina, perquè en aquell hotel familiar tots havíem de saber de tot… El meu pare era el director i amb l’àvi portaven els nombres i les reserves, i el conco Luciano, també amb el chaqué atenia a la barra del bar o al menjador. Economia d’empresa familiar, de pioners en el turisme, on tots els clients eren senyors i s’havien de sentir millor que a casa seva.

En aquells anys, les cambreres de pis eren en la seva majoria pageses dels llocs dels voltants que així tenien un extra a la renda del lloc que no era tant gran com la dels bons anys venidors amb la producció de formatge. Record la governanta, na Joana de Santa Catalina, que era com una segona àvia per a mi, i que més d’una nit la vaig passar al lloc amb ella i l’amo en Jordi, que tenia un ca que es deia “gitano” i que donava tomabarelles. Altres madones que record eren na Nina de Son Jordi i na Nena de Son Gall… Eren capvespre de coques amb cireres i coques amb albercoc, de coques amb sofregit i de trampó. Aquestes darreres les feia n’Andreu Nebot, mallorquí que va quedar a viure a Ciutadella, i persona de confiança del meu avi. Era també un gran cuiner de frits i porcelles que es feien al gran forn de la cuina de l’hotel. Era aquell turisme que es vivia i es feia amb família. De berenetes a la fresca amb l’àvia Irene i els cosins, amb l’aigua fresca de la cisterna acabada de poar, i de jocs com “la puça” o “l’escarabatbum-bum”.

Eren també diumenges de platja on Santandria s’omplia de bikinis a ratlles, de banyadors amb flors cridaneres, de casquets de bany multicolors, de tumbones de lona amb ratlles blaves i blanques, on en Diego Vera era el “playero” cada dia posava crema a l’espatlla d’una turista diferent…

Eren diumenges de calamars a la romana acabats de fer, de polos d’anís de La Menorquina, que estava en la seva plenitud amb els “Coyotes”, els “Nativos”, “Cassatta”, “Napolitana”, el “57” y el “Bombón” que a Mallorca es va fer famós amb el nom de “Bombón Mallorquín. Eren també diumenges de peix roquer fregit acabat de pescar, de les patates braves –mai més n’he menjat com aquelles- que feia en Pepe, cuiner gadità, alt, llegi i que li mancava un ull, i que era com un ciclop, però que tenia un gran cor, i massa estima a vegades per la beguda. Cosa comú als grans genis de la cuina en aquell temps de cuinons de cullera, tant a l’estiu com l’hivern, de plats que ara ens semblen del més comú i en aquells anys 70 eren exòtics com els espagueti a la carbonara o a la bolognesa.

Eren temps també de d’albergínies i carabassons plens a la menorquina, de costelles al forn amb patates, de síndries i melons de La Vall, de vi de garrafa de Can Martínez… i a l’Hotel Ses Set Voltes els turistes bevien vins blancs catalans com el “Marfil” d’Alella i negres de La Rioja com el “Paternina Banda Azul” o el català “Sangre de Toro”.

Potser va ser allà dins, dins aquella cuina que em semblava gegant on vaig aprendre a ensumar olors i a tastar plats i més plats que potser poc a poc van anar formant la meva memòria gustativa i a la vegada aprendre a valorar la cuina i que aquesta no es limita als aliments i cuinons de casa, sinó que el nostre paladar ha d’experimentar, ser atrevit i provar aquelles coses que ens semblen estranyes almanco una vegada en la vida.