Arbres i fruiters de ca nostra: Albercoquer

No sempre un elevat nombre de varietats locals està directament relacionat amb la popularitat i freqüència d’un fruiter. Pereres, pomeres, pruneres i vinya tenen més de 30 varietats inventariades a Menorca, en canvi l’albercoquer (Prunus armeniaca) en té relativament poques, i la majoria duen noms de persona. La causa principal d’aquest diferencial en el nombre varietat es troba en el procés de selecció que ha tingut l’espècie des de les seves formes silvestres.

No hi ha albercoquers agres, tots són dolços, fins i tot els que creixen salvatges a les muntanyes d’Àsia. Per tant, per tenir un albercoquer basta sembrar un pinyol, no és imprescindible fer empelts o esqueixos. Açò fa que el procés de fixació de varietats artificials sigui menys actiu que en altres fruiters. D’aquí també que moltes varietats duguin el nom d’un persona, senzillament d’aquella que va sembrar el pinyol i va sortir un arbre un poc més bo que els altres.

Pel que fa a les característiques dels fruits, d’albercocs n’hi ha de dos grans grups: els blancs i els vermells. Els primers solen ser més grocs per defora, la carn més blanca i fluixa, són els més gustosos, però duren menys, també són més primerencs. Els vermells solen ser un poc més grossos, de carn tirant a taronja i més espessa, solen madurar un poc més tard. Són els que s’empren per assecar i fer les conegudes orellades. Una pràctica prou comuna antigament a Menorca.

L’albercoquer és un fruiter de secà. Creix millor, i és més productiu, en terres eixutes, encara que siguin primes. En terres humides i massa grasses creix molt, però poca fruita.

L’albercoc té importants propietats medicinals pel seu elevat contingut en substàncies antioxidants, per açò també s’empra en productes de cosmètica. En algunes regions d’Àsia central, on aquesta fruita és una de les principals fonts d’aliment, sembla que no hi hagi persones velles, fins i tot les de més edat tenen la pell fina i lluent, com la d’un fillet.