La vaca que riu

L’altre dia, rellegint el poema que Victor Hugo va dedicar a la vaca, aquell boví de mirada dolça, vaig recordar quan a la meva infantesa aquell animal pasturava lliurement tant a les muntanyes pirinenques com a les valls on deien que li agradava  mirar passar els trens. Una estampa bucòlica ai las! desapareguda. Avui les poques que queden condemnades a l‘estabulació,  s’han convertit  en màquines de donar llet, carn i Watts. Quin horror! Però el que em va venir a la memòria era l’aroma  deliciós de pa torrat untat d’aquell formatge fos que em preparava ma mare alguns dies per berenar en sortir de l’escola els horabaixes.  Eren dues porcions de la “vaca que riu”, una de les marques comercials de les més conegudes a França i a nombrosos països estrangers. Sembla que deu milions de porcions d’aquest formatge es venen cada dia al món.

Aquell nom comercial fou posat per Léon Bel, fill d’un formatger de la regió del Jura a França que proveïa de carn bovina les tropes del front durant la Primera Guerra Mundial. Els vehicles que transportaven la carn tenien com emblema, una vaca pintada  per Benjamin Rabier, un famós dibuixant de l’època. Era la imatge d’una vaca que els soldats francesos (els “poilus”) havien batiat amb el nom de Walquiria, per fer ràbia als alemanys i rendir homenatge a les valquíries, divinitats guerreres escandinaves. Quan el 1921, Léon Bel decidí elaborar el primer  formatge fos -un nou procediment de fabricació vingut de Suïssa- va tenir la idea d’utilitzar el mateix nom però ortografiat d’una altra manera que donà “vache qui rit” -vaca que riu-. La seva dona que trobava aquesta vaca massa masculina suggerí donar-li un aspecte més femení penjant-li petites capses de formatges a les orelles.

I com que d’una cosa ve l’altra,  vaig recordar que quan tenia 10 anys, el 1959, varen estrenar  un film que tenia  per títol la vaca i el presoner, amb l’actor mític provençal Fernandel, que sent un presoner de guerra a Alemanya, aconsegueix escapar-se  fent-se passar per un pagès,  gràcies a una vaca de nom Margalida. L’èxit d’aquesta pel·lícula fou tal que la pagesia s’ompli de Margalides als estables de fora vila.

Aleshores també vaig recordar que a França existeixen expressions que utilitzen el mot “vache”-vaca- que no tenen res a veure amb aquest animal dòcil i de mirada amable amb els seus ulls grossos i bondadosos. Per suposat es tracte d’un llenguatge familiar:

-“Oh! La vache”, pronunciat amb insistència sobre el mot “vache”, vol dir que quedes astorat davant una cosa, o que t’has fet mal.

– “T’es vache.” Vol dir que ets dolent i antipàtic.

– “Tu as mangé de la vache enragée”! Has menjat vaca enrabiada. Estàs nerviós i irritable.

– “Vache à lait”. Vol dir que t’exploten. Aquesta expressió es va sentir molt durant les violentes manifestacions  dels “gilets jaunes” a França fa poc temps,  en contra de l’explotació laboral.

A mi m’agrada l’adverbi “vachement”  sinònim de “molt”, utilitzat sovint a França en argot quan es vol dir que una cosa és molt bona  o una persona és molt guapa.

Altres records dins un mar de nostàlgia fruit del pas inexorable del temps, encara capaços de fer-me arribar l’aroma  d’aquell entrepà que preparava ma mare amb aquell formatge fos de nom tan entranyable i tan lligat a un animal indissociable del paisatge de les muntanyes que em varen veure néixer. I afegiré que la vaca és tot un símbol d’un món digne de ser amat malgrat les desgràcies com queda  tan ben plasmat al poema “La vaca cega”  de  Joan Maragall.