Les mitges llunes

La mitja lluna és un dels dolços de convit tradicionals a Menorca i s’elabora a totes les poblacions de l’illa, on no solia mancar mai quan els diumenges o dies de celebracions es portava a casa una safata de dolços.

La rebosteria menorquina és potser la més rica i variada de les Balears, potser per les aportacions que hi van fer al segle XVIII anglesos i francesos, però que també guarda gelosa les seves arrels sefardites, àrabs i també catalanes, de la mateixa manera que rememora aquesta pastisseria de convit noms que ens recorden el segle XVII com els “imperials” que fan al·lusió a aquell imperi on mai es posava el sol, o les “felipes”, que diuen es van fer en honor al rei Felip II, i que porten la base dels dolços medievals com són el sucre, l’ou i l’ametlla, o bé aquesta “mitja lluna” que ens recorda com les felipes, dites també “felipes turques” l’atac de l’armada turquesa, els pirates sarraïns i tot allò que envolta al nostre satel·lit quan està en quart creixent o quart minvant.

Aquesta mitja lluna llaminera està fet de congret (bescuit), confitura de rovell d’ou, glassa blanca i confitura de codony i carbassa, en segons quines receptes.

Segons la wikipèdia,

Les mitges llunes són uns dolços tradicionals menorquins amb forma semicircular. Tenen una base semblant a la dels melindros, que es fa tallant la pasta amb un got i després per la meitat. Les dues meitats van unides de nou amb rovell d’ou cremat, que també s’unta generosament al cantó recte de la mitja lluna resultant. La resta de la superfície és coberta de glassa obtinguda amb sucre i clara d’ou. Aquests pastissets, molts dolços, es fan a casa o es compren a pastisseries i supermercats. Es mengen a la bereneta.

Però el que és ben cert és que aquest dolç té encara molts d’adeptes que han fet possible que no s’hagi perdut com va passar amb els cubellets d’ametlla, les mamelles de monja, els quartos o altres dolços que poc a poc han vist com les elaboracions portades des de fora els hi prenien el seu lloc.

Aquesta elaboració de congret, confitura d’ou i glassa no es fa sols a Menorca i a les mitges llunes, perquè al llarg de la nostra geografia hi trobarem dolços molt semblants, gairebé idèntics en la seva elaboració, però cap d’ells té aquesta forma característica de mitja lluna.

Per a posar exemples tenim els “Rellenos de Bergara” que es fan al País Basc, i que fins i tot disposen d’una confraria gastronòmica amb el seu nom des de l’any 2000. El “Relleno” està elaborat amb dues capes de bescuit, farcit de crema de vermell d’ou amb sicre i cobert d’almívar fort, que sa solidifica a conseqüència de la calor del forn.

Diuen que els primers “Rellenos” els hi van oferir al rei Felip IV al pas pel poble de Bergara, a Guipúscoa, mentres que altres indiquen que aquests dolços ban ser portats per les trobes franceses a principis del XIX i que van ser les germanes clarisses les primeres que van començar a elaborar-los. També hi ha una tercera via que marca el seu origen en la visita de la reina Isabel II quan estiuejava al balneari de Aretxabaleta.

Però tornant a la nostra mitja lluna, és un dolç que com hem dit no sol mancar a les safates de dolços de celebracions, i en els darrers temps s’hi han fet algunes modificacions com aquells que en lloc de la glassa de sucre blanc hi posen una capa de xocolata, o aquelles mitges llunes santjoaneres, que elabora en Forn de Can Bep de Ciutadella, on damunt la glassa hi posen una creu de Sant Joan. De fet, hi ha que recordar que la mitja lluna és present a les festes de Sant Joan, formant part dels dolços de convit de les cases, especialment del Diumenge des Be, com també formen part de les begudes del caixer senyor i caixer capellà, i com puc recordar quan va presidir la festa en Fernando Saura Cantallops, de les aludes amb les que el caixer senyor va obsequiar, a més de caixers i cavallers, servents i personal de la casa, va fer tal i com marca la tradició de dur una aluda a cada veí de la mançana on està ubicat el palau del noble.

Fora de Menorca, l’únic lloc on he vist mitges llunes és al forn i pastisseria que hi ha al Mercat de l’Olivar de Palma, al costat de l’entrada de la peixateria, i que en tenen a diari, com també record que quan vaig fer la “mili”, el campament que estàvem obligats a fer al CIR-14, el capellà castrense era un enamorat d’aquests dolç que havia provat en la seva estada a Menorca i que era un “dolç pecat de Déu”.

Preservar aquests dolços és feina de tots, com ho és apostar per la nostra rebosteria local, que com hem dit altres vegades té encara l’assignatura pendent d’arribar a les cartes de postres dels restaurants de l’illa, que en la seva oferta haurien de tenir una mostra d’aquestes creacions artesanes, elaborades aquí i que res tenen a veure amb la rebosteria industrial importada i de baix preu, i que no fa sinó que a la llarga desapareguin elaboracions tant nostres com poden ser aquestes “mitges llunes”, els “imperials”, “felipes turques”, “felipes cremades”, “polveres”, “ametllats” i tota aquesta rebosteria tant nostra com els dolços de mantega d’herència anglesa, sense deixar de banda la nostra tortada d’ametlla, el braç de gitano de crema o de confitura, els “pastissets plens”, “borratxos”, banyes d’Alaior o troncs de vermell d’ou i xocolata, entre molts altres.